Bé, ara si que puc opinar del llibre en general, encara que la meua opinió és molt similar a la primera que vaig fer.
Aquest llibre no sols m’ha agradat, sinó que m’ha encantat!!
Cada descripció, definició, cada similitud de paraules amb altres autors, han estat, per a mi, molt encertades.
M’ha agradat cadascun dels temes tractats:
L’ofici d’escriure: plaer o càstig?.
Aquest capítol ha estat molt agradable, ja que tracta punts sobre la manera d’escriure, que m’ha fet pensar en la pregunta que ella fa: ¿PLAER O CÀSTIG?. Per mi, trobe, deria un plaer, però ha posat exemples d’ambdós molt convincents. Ha estat molt encenrtada.
La mirada bòrnia.
He trobat interessant el tema tractat, ja que mai havia pensat en ell.
Els ulls de la ment: la derrota del mneonisme.
Cadascun dels punts tractats dins aquest capítol són fascinants. El que més m’ha agradat ha sigut L’ull de Déu i l’ull espia. Ha estat interessant la manera que ho tracta i les explicacions.
De finestres, balcons i galeries.
És el capítol que menys m’ha agradat, per què el que fa, sobretot, és parlar de la seua vida a Barcelona i de com ha canviat.
Aquest llibre m’ha cridat molt l’atenció perquè pensava que seria d’amor i, encara que aquests, d’amor, m’agraden molt, trobe que aquest m’agradat encara més.
A qui no se l’haja llegit se’l recomanaria, és breu però, trobe, que és un dels llibres que més m’han agradat.
M’agrada que l’autora cite d’altres autors per comparar o per explicar alguna cosa, així en conec de més, ja que no coneixia a quasi ningun dels quals l’autora ha posat al llibre.
Aquest llibre m’ha ajudat a saber més sobre altres autors, m’ha fet pensar més en cadascun dels temes que tracta, ja que quasi ningun se m’havia passat pel cap.
Trobe un llibre molt interessat i lleuger de llegir.
Aquest serà un llibre que mai oblidaré, ja que ha marcat un abans i un després en la meua vida.
Àfrika.
Estimada companya,
24 desembre 2009 @ 17:58Al igual que tu, a mi també m’agraden molts els llibres d’amor i, per això, vaig elegir aquest llibre, perquè els seu títol anunciava amor (o desamor). Però ja sabem que les aparences enganyen i en aquest cas ens han enganyat, perquè al fullejar una mica més el llibre ens hem adonat que d’amor si que parla l’escriptora, però no de l’amor romàntic al qual ens tenen tan acostumada les novel·les, sinó de l’amor que l’autora té al seu ofici, a la seua Barcelona i a les dones (les quals, segons ella, les estima massa per a enamorar-se).
Tot i que a l’advertència al lector l’autora ja ens informava que no anava a parlar d’amor, vaig decidir continuar endavant en aquesta lectura perquè, en esta vida, no tot és amor (encara que aquest està en gran part de la nostra vida necesita de la complementarietat d’altres sentiments com l’amistat, la confiança…).
Aquesta lectura ha estat profitosa perquè l’autora, des de la seua condició de dona, ens ha explicat les seues patries; per tant, hem conegut a l’escriptora no solament per les seues lectures, sinó també per la seua experiència personal, per les seues vivències. I això és molt important, perquè la nostra existència sempre està condicionada pel context en què vivim i la Roig no ha estat una excepció.
Amb tot, una lectura excepcional que ens ha fet conéixer una autora interessantíssima. I, si t’ha agradat com escriu, et recomane El temps de els cireres, una lectura que tampoc et deixarà indiferent.
Una abraçada i bon nadal
Ens vegem prompte